Estira el Fil és el lema de la XVI Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que s’enceta el proper 9 de maig, Dia Mundial del Comerç Just, i que recorda a la ciutadania que els 437€ que es gasta de mitjana en roba a l’any són decisius per a construir una altra indústria tèxtil més enllà de la fast fashion o moda produïda massivament. Una indústria en què el 80% de les persones que hi treballen són dones que pateixen greus vulneracions de drets fonamentals.
Durant el mes de maig 32 municipis catalans celebraran la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica, animant a la ciutadania a desvetllar les injustícies que s’amaguen darrera de la roba que vestim, tot apostant per alternatives de consum responsable com són el comerç just i la banca ètica. L’acte central de la Festa tindrà lloc el 9 de maig a la plaça dels Àngels de Barcelona.
Amb el lema Estira el Fil la festa d’enguany recorda el perfil de persona explotada per la indústria tèxtil: dona, asiàtica, jove, que treballa entre 12 i 14 hores diàries per un sou ínfim. Bangladesh ostenta el trist rècord a la baixa: el salari mínim és de 50 euros, fins i tot després de la pujada d’un 77% produïda després de l’esfondrament de l’edifici Rana Plaza. Ja fa dos anys de la tragèdia on van morir 1.130 persones i més de 2.000 van resultar ferides. Rana Plaza ens ha de fer mirar l’etiqueta de la roba que es compra a moltes persones per evitar ser còmplices d’aquestes males pràctiques.
Des de la Festa entrevistem Eva Kreisler, coordinadora estatal de la Campanya Roba Neta, una de les moltes organitzacions que han fet campanya per combatre el treball esclau associat a la moda i que defensen unes condicions laborals justes per a les persones treballadores:
Quin és el cost real de la roba barata o fast fashion?
El cost d’aquesta moda és la vida de milions de treballadores de Bangladesh, Cambodja, l’Índia i molts altres països on es produeix la roba que vestim en condicions d’explotació: salaris molt baixos, jornades de treball molt llargues, condicions de treball insegures i, en general, violacions dels drets fonamentals com ara el dret a organitzar-se en un sindicat. A les tragèdies dels últims anys, entre les quals destaquen per nombre de víctimes l’esfondrament de l’edifici Rana Plaza, l’incendi de la fàbrica Tazreen a Bangladesh i l’incendi de l’Ali Enterprise al Pakistan, la vulneració dels drets fonamentals eren la norma, no l’excepció.
La cerca d’abaratir costos impacta inevitablement sobre el respecte dels drets humans, el medi ambient i les condicions de treball al llarg de tota la cadena productiva. Per oferir preus més baixos, augmentar la producció cada any i rotar els aparadors amb freqüència, les marques busquen mà d’obra molt barata i flexibilitat. Però no hem de cometre l’error d’associar roba cara a bones condicions de treball. Marques de luxe com ara Prada produeixen a les mateixes fàbriques amb les mateixes condicions de treball que unes altres que entrarien en la denominació fast fashion.
Com ha canviat la tragèdia del Rana Plaza la indústria de la moda?
Sota els enderrocs del Rana Plaza van deixar-hi la vida 1.138 persones i més de 2.000 van resultar ferides. Ha estat l’accident més greu de la indústria tèxtil. La desgràcia del Rana Plaza va generar molta tristesa i indignació. L’àmplia cobertura mediàtica i mobilització social va servir per denunciar les condicions d’explotació que pateixen les treballadores del tèxtil i també per aconseguir certs compromisos per part de les empreses. Els acords que es van signar després de la tragèdia han suposat avenços importants per a Bangladesh. Està per veure si serveixen d’inspiració per a altres països on la problemàtica és similar.
Destacaria l’Acord sobre Seguretat en la Construcció d’Edificis i de Sistemes contra Incendis, un acord legalment vinculant que atorga un paper central a les persones treballadores i als sindicats que obliga a realitzar inspeccions independents a les fàbriques i a dur a terme les renovacions i reparacions necessàries. Gràcies a la pressió internacional el govern de Bangladesh va augmentar el salari mínim, que va passar a ser de 50€ al mes, molt lluny encara dels 259€ que l’aliança Asia Floor Wage calcula que és el salari digne per al país. Per altra banda, el govern bangladesí va anunciar, també, que permetrà els sindicats sense el permís dels amos de les fàbriques.
Quines accions proposaries a una persona consumidora compulsiva de roba?
Com a persones consumidores podem reconsiderar com comprem i si realment necessitem renovar el nostre armari tan sovint. Podem demostrar que ens importa saber en quines condicions es fabrica la roba i actuar. Com? Comprometent-nos amb les lluites de les treballadores de Bangladesh, Cambodja, el Pakistan o el Marroc i pressionant les empreses de roba ja sigui a través de les xarxes socials, la recollida de signatures de protesta online, sumant-nos a accions de carrer convocades per diferents organitzacions o a través de les Accions Urgents de la CRN. També podem dirigir-nos a les empreses per interrogar-les sobre la vigilància dels drets humans en la seva cadena de subministrament o preguntar com s’asseguren que els preus que paguen als seus proveïdors permeten pagar salaris dignes a les persones treballadores.
Afortunadament, no només som consumidores, també som ciutadanes que podem exigir un marc normatiu internacional que vigili i sancioni els incompliments dels drets humans per part de les empreses transnacionals i que els nostres governs adoptin mecanismes legislatius que acabin amb la impunitat i facin a les transnacionals jurídicament responsables de les seves actuacions més enllà de les seves fronteres.
Pots veure l’entrevista sencera en aquest post i trobar més informació a www.festacj.org, facebook.com/festacomercjust i seguint les etiquetes #FESTACJBE i #EstiraDelFil a Twitter. T’animem també a llegir el Manifest, mirar l’espot i fer un cop d’ull al diari de la festa.