Tot projecte col·lectiu sol passar per una fase inicial d’enamorament. Aquell moment en què les energies són altes, tenim la sensació que totes les persones compartim una mateixa visió del projecte, donem el millor de nosaltres mateixes i ens quedem amb el millor de les altres. Com el moment que estem vivint ara a Pam a Pam. Però la majoria de nosaltres ja hem viscut, en altres projectes col·lectius, que aquesta fase, tard o d’hora, s’acaba. Per això, cal estar atentes a aquest trànsit per guanyar maduresa, enfortir-nos com a grup i que els processos col·lectius segueixin endavant amb energia i entusiasme.

El símptoma que ens sol indicar la fi de l’enamorament, és que ens comença a molestar alguna cosa de l’altra o les altres… descobrim que (oh sorpresa!) som diferents. Tenim diferents actituds, diferents caràcters, diferents maneres de fer les coses, diferents maneres de gestionar els recursos, fins i tot diferències socials que creiem que queden fora dels nostres col·lectius, però que inevitablement també transcendeixen als nostres espais i les nostres maneres de teixir relacions personals.

La diversitat hauria de percebre’s com la cosa més “normal” (si és que existeix alguna cosa “normal”) i sana en un col·lectiu. Lluny d’això, els grups tendeixen a l’homogeneïtzació i a l’exclusió d’allò diferent. Acollir la diversitat no ens és fàcil, per això és imprescindible que dediquem espais on treballar-ho i dotar-nos d’eines per a això. Al no fer-ho, el que ens acostuma a passar és que percebem la diferència com una amenaça, perquè qüestiona el que som o perquè creiem que ens impedirà satisfer alguna necessitat.

A tot això cal, a més, sumar-li la desigual distribució de poder dins del grup, que agreuja els conflictes i crea estructures invisibles d’opressió. I és que per molt horitzontals i assembleàries que siguin les nostres organitzacions, sabem que a les nostres reunions hi ha veus que s’escolten més que d’altres. Perquè porten més temps a l’organització, perquè hi dediquen més temps o recursos, perquè tenen una millor capacitat argumentativa, etc. Els grups tenen una identitat propia, una escala de valors, que molt sovint no està escrita enlloc, però existeix. I aquelles persones del grup que més compleixen aquests valors, són millor valorades.

Fins i tot als grups no jeràrquics formalment, hi ha jerarquies informals. I és que les persones tenim diferents rangs i en funció d’això, establim relacions de poder entre nosaltres. Faig un petit parèntesi teòric: El rang és la posició que les persones ocupem dins del grup, en relació a les qualitats que posseïm i que són apreciades, o no, pel grup. Això ens permet gaudir o fer ús d’una determinada quantitat de poder. Hem d’entendre el rang com una característica fluida i en constant canvi, tenim la capacitat de jugar diferents rols a la vegada. També és important fixar-nos en què el rang no té a veure en com nosaltres sentim el nostre poder, sinó en com ens veuen les altres persones.

Per tant, tenir més o menys poder no és el problema, el rang existeix sempre que ens relacionem amb altres persones, el problema és si som conscients d’això i de quina manera utilitzem el poder que tenim. Quan no en som conscients, el conflicte no només serà inevitable, sinó desitjable.

En general, crec que ens queda molt per aprendre en aquest aspecte. Cal que a les nostres iniciatives incorporem espais de gestió emocional col·lectiva, que ens formem internament, que demanem ajuda a persones externes, que per un moment deixem de banda el “treball productiu” per tal de garantir un bon clima emocional per les persones que som part de la iniciativa. Una idea que em sembla molt interessant és el procés d’empoderament grupal: crear processos de lideratge compartit, processos de presa de decisions i sistemes de comunicació i suport eficaços en els quals garantim que s’expressin i s’escoltin totes les veus presents al grup, sistemes de distribució de rols i responsabilitats, creació d’entorns d’intercanvi d’informació i recursos, etc.

Si som una alternativa al sistema capitalista, és important que parem atenció al lloc que ocupem les persones a les nostres iniciatives. I tenir en compte les persones, vol dir tenir en compte, també, les seves emocions. El sistema capitalista ataca la vida. L’Economia Social i Solidària l’ha de posar al centre.