Aquest post és una espècie de declaració d’amor a algú que no sap quant t’ha canviat la vida. A algú que t’ha fet reflexionar i replantejar-te la manera en què entens la vida sense saber-ho, sent simplement una inspiració.

El 7 de desembre de 2014 vaig arribar a Can Batlló sense saber molt bé el que anava a veure. Tothom m’havia parlat molt d’aquell documental. Em deien que era molt impactant i molt dur. Vaig entrar a la sala amb curiositat i vaig sortir sentint que alguna cosa se m’havia trencat, que hi havia alguna cosa que no estava bé. Vaig entrar sent algú que creia que hi havia moltes lluites i cadascú havia d’escollir les seves; que la meva era l’economia solidària i el consum responsable. Que podia donar suport i simpatitzar amb altres però que eren això, altres lluites. Vaig sortir preguntant-me on havia estat jo tots aquests anys, com no havia pogut saber res del 4F i molt conscient que no podia pensar que allò no anava amb mi i oblidar-me’n.

Ciutat Morta em va acompanyar durant setmanes, ja no només pensant particularment en el cas 4F sinó en totes les “altres lluites” que jo no havia sentit meves. Em vaig adonar que en realitat la lluita pel territori, per l’educació digna, per la llibertat d’expressió, el feminisme, la denúncia de la corrupció i tantes altres són només cares diferents d’una sola lluita per una vida digna i que no en podem deixar cap enrere (tot i que no puguem posar el cos a totes).

Explico tot això per dos motius: donar una idea de la il·lusió que em va fer poder entrevistar el Xapo i el Roger de Metromuster, la productora de Ciutat Morta, perquè formessin part del mapa però, sobretot, per intentar il·lustrar com és la feina que fan. No només fan documentals compromesos i estèticament brutals sinó que, a més, saben utilitzar un discurs transversal i senzill que interpel·la l’espectador i el commou. En alguns casos, com [NO-RES], ni tan sols hi ha relat, simplement reculls de moments sense cap lectura explícita, sinó la que cada espectador interpreti. A més, han demostrat com es pot utilitzar un documental com una arma política, fent que surti dels circuits habituals fins projectar-se a TV3 i fer arribar la denúncia a un milió d’espectadors.

En els seus documentals, Metromuster ha tractat diferents temàtiques de les lluites abans mencionades: la corrupció policial i judicial (Ciutat Morta), l’especulació urbanística [NO-RES], la corrupció política (Termitas)… Sempre produint en Creative Commons; reivindicant així el que ells diuen que han après del 15M (el Xapo i el Xavier es van conèixer a la comissió audiovisual del 15M, on més tard va entrar el Roger també), que la cultura i el coneixement és un bé comú.

Han aconseguit fer de la producció de vídeos el seu mitjà de vida però no es volen quedar aquí. Volen compartir tot aquest coneixement adquirit perquè segueixi formant part de la intel·ligència col·lectiva. Volen obrir el seu local a Gràcia per organitzar activitats i formacions, pròpies i externes. Volen enxarxar-se al barri. Per fer-ho, tancant el cercle i demostrant que no es pot deixar cap lluita enrere, fa poc van convocar un crowfunding per a fundar-se com a cooperativa: reivindicant així també l’economia social i solidària.

Benvinguts a Pam a Pam!