Article de la Comissió d’Economies Feministes de la XES per al segon suplement de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya 2015.

De quines vides volem reapropiar-nos?

Des de l’Economia Social i Solidària (ESS) parlem de vides dignes, que valguin la pena ser viscudes. Per començar volem visibilitzar i reconèixer la condició d’interdependència que la sosté. Tots i totes depenem d’unes i uns altres per poder existir, amb alguns moments del nostre trànsit vital en el qual aquesta dependència es fa més visible, encara que sempre és present. Una dependència que no tan sols ens relaciona amb persones, sinó amb l’entorn i el no-humà; amb el territori, i en definitiva amb el conjunt del planeta que ens alberga com a espècie. Ampliar la mirada i pensar des de la sostenibilitat de la vida implica reconèixer el caràcter multidimensional i heterogeni de les nostres necessitats, no en termes materials només, sinó també afectius i relacionals (la cura, els vincles socials, la participació en dinàmiques col·lectives…). Inclou també ampliar la noció de treball, considerant totes aquelles activitats històricament excloses com les tasques domèstiques i de cures, tasques i vincles essencials i centrals per al desenvolupament de la nostra humanitat.

El paradigma de l’economia capitalista situa el mercat al centre de la gestió de les activitats econòmiques, fins al punt d’equiparar economia amb mercantilització, treball amb ocupació, i benestar amb consum mercantil, on el mercat és capaç de satisfer totes les necessitats. Queda exclòs de l’anàlisi el conjunt d’activitats relacionades amb la sostenibilitat de la vida, activitats que resulten imprescindibles per a la reproducció social. La racionalitat de l’autosuficiència i el salvi’s qui pugui pretenen imposar-se com a veritat absoluta i universalitzable. Plantejar la precarietat de l’existència com a base implica també reconèixer que aquesta es distribueix de manera desigual, i que la lluita es troba a generar una acció positiva que minimitzi les condicions de precarietat de manera justa i igualitària. Parlar d’interdependència i visibilitzar-la, significa també trencar amb el relat de la lògica individualista, imatge que es reflecteix molt bé en l’actualitat en la figura de l’«emprenedor» per sortir de la crisi.

Per oposició, l’ESS reivindica la centralitat de les persones en el paradigma, defensant una economia orientada a la satisfacció de necessitats –no de desitjos–, i constituïda a partir de valors com l’equitat i la solidaritat, tant en la forma d’organització, com en la construcció de relacions. Arribat en aquest punt, proposar un enfocament des de la interdependència i sostenibilitat de la vida en l’ESS, es torna més que necessari: sobretot si considerem que amb ESS parlem de xarxes d’emprenedories socioeconòmiques, que intenten construir des de la col·laboració entre els seus membres tant a escala local com global. A més, aquestes experiències apunten a una visió integral que incorpora el medi ambient com una baula més de la cadena.

No obstant això, també el món de la ESS, a vegades, es tenyeix d’aquesta mirada mercantilista i productivista; s’encomana de l’entorn hostil en el qual es troba immersa. Encara que és molt el que s’ha avançat en el desenvolupament d’experiències, especialment en diferents àmbits de la cadena productiva, no hem avançat de la mateixa manera en l’organització col·lectiva del que succeeix més enllà del mercat. En molts casos també es reprodueixen, a l’interior de les nostres organitzacions, modalitats de relació jeràrquiques, en les quals es mantenen relacions desiguals de poder i es perpetuen rols i estereotips que mantenen relacions asimètriques.

Quan diem que volem que el feminisme ho travessi tot, no ens referim a «poseu dones i remeneu», sinó a una mirada integradora que ens inclogui a totes i tots. L’aposta és per una visió que incorpori les diferents posicions i els privilegis que això compon. I en això proposem posar l’accent en el tema de qui pot formar part de l’ESS i qui no, quines minories queden fora. També per interpel·lar les diferents dones o persones que interpel·lem des del feminisme. L’estratègia per moments requereix ser incòmoda, visibilitzar sense necessàriament demanar permís, o ser sempre políticament correctes. Però sí obertes al diàleg i la trobada.